Què necessita saber algú per deixar el seu gos i marxar tranquil?
Bamodog oferia serveis de guarderia canina durant absències molt diverses. Podia ser una escapada curta, un casament, uns dies fora o un viatge internacional de diverses setmanes.
Preparar la cura exigia saber coses força concretes. L’estat de salut del gos, els seus horaris, què menjava, quan sortia i qualsevol particularitat que pogués afectar aquells dies.
Però el servei no s’acabava aquí.
Algú tenia cura del gos, però el seu amo era lluny. Ja no podia comprovar personalment com es trobava. En tornar, també necessitava saber com havien anat aquells dies i tancar l’experiència.
La necessitat d’informació recorria tot el servei. Començava abans de deixar el gos, continuava durant l’estada i arribava fins a la recollida.
Situació
Una part de la clientela eren persones amb un poder adquisitiu molt elevat, entre les quals hi havia membres de famílies catalanes amb grans patrimonis i directius de multinacionals rellevants a Espanya.
Aquest perfil podia portar a triar una comunicació especialment formal o sofisticada.
Es va optar per mantenir-la propera.
La relació continuava girant al voltant d’una cosa força quotidiana: una persona deixava el seu gos a càrrec d’una altra i necessitava poder marxar sense haver-ne d’estar pendent constantment.
Abans de cada estada ja hi havia força informació per intercanviar.
El contacte començava per WhatsApp, amb la presentació de la persona que tindria cura del gos. Després arribava un missatge més estructurat amb el funcionament del servei, els llocs de lliurament i recollida i la informació que calia reunir.
Es preguntava per l’estat de salut, els horaris de menjar i beure, les passejades i qualsevol altra necessitat particular. També s’indicava quins objectes o productes havia de portar el propietari quan fossin necessaris.
Aquesta fase no servia només per organitzar la cura.
Permetia que la persona marxés sabent qui es faria càrrec del seu gos, què s’havia tingut en compte i què podia esperar a partir d’aquell moment.
Pregunta de treball
La hipòtesi de treball era que la informació havia d’acompanyar tota l’experiència.
Abans ajudava a preparar la cura i a reduir dubtes. Durant l’estada permetia saber com anava tot sense haver de preguntar cada vegada. Després servia per comprovar com s’havia viscut el procés.
La dificultat era trobar l’equilibri.
Amb poca informació, el propietari podia sentir que havia de preguntar per saber què passava. Amb massa, podia continuar pendent d’allò que havia decidit delegar. El servei havia de trobar un punt entre totes dues coses.
La pregunta va passar a ser:
Com es pot mantenir informada una persona sense tornar-li la responsabilitat de supervisar allò que acaba de deixar en mans d’una altra?
Base de la decisió
Les absències eren diferents, i això també canviava la manera d’acompanyar-les. Una mateixa freqüència de missatges no havia de servir necessàriament per a totes.
Alguns clients eren relativament a prop. D’altres viatjaven a diferents punts d’Europa, Àsia o Amèrica. De vegades eren parelles; d’altres, famílies on també hi havia nens pendents de com estava el gos.
La continuïtat i la disponibilitat semblaven una base més útil que un calendari fix.
El to també havia d’acompanyar aquesta proximitat.
La professionalitat es podia fer visible en la manera de recollir la informació, en la claredat a l’hora d’explicar el servei, en la constància dels missatges i en la resposta quan la persona necessitava alguna cosa més. No calia adoptar un llenguatge corporatiu per mostrar aquesta cura.
La comunicació podia continuar sent natural sense deixar d’estar estructurada.
Decisió i intervenció
La feina començava abans de l’estada.
Es presentava la persona responsable i s’explicava de manera ordenada com es tindria cura del gos. En aquest intercanvi es reunia la informació necessària sobre l’animal i s’aclaria què havia de portar el propietari.
També s’anticipava què passaria després.
El client sabia que durant l’estada rebria missatges i fotografies amb certa regularitat i que podia escriure si en algun moment necessitava saber alguna cosa més.
No es prometia enviar notícies cada dia a una hora determinada.
Alguns missatges podien arribar al matí; d’altres, al migdia o a la nit. Havien d’acompanyar la cura tal com s’estava fent, sense convertir-se en un informe al marge del que passava.
Les fotografies permetien mostrar diferents moments de l’estada.
El gos podia aparèixer a l’espai on se’n tenia cura, durant una passejada o en un entorn natural. El propietari rebia una explicació de com anava tot i el podia veure en situacions diferents.
La iniciativa tampoc no requeia únicament en ell.
No havia de decidir quan estava prou preocupat per preguntar. La informació arribava encara que no l’hagués demanada.
Si necessitava alguna cosa més, podia escriure i demanar-la.
L’última part arribava en acabar el servei.
La recollida reunia de nou el gos amb el seu amo i obria una conversa sobre com havien viscut l’experiència sencera.
Què es va observar
Després de cada servei es preguntava com havia anat.
La pregunta apareixia dins de la conversa habitual. De vegades es parlava del viatge, de si havien pogut descansar; d’altres, de com havien trobat el gos en tornar. No hi havia una llista fixa, però sí una cosa que es volia saber: com s’havien viscut aquells dies.
No es feia mitjançant una enquesta formal.
Les preguntes eren obertes i neutrals. La persona responia amb les seves paraules; després, les respostes es podien classificar segons si la valoració general havia estat positiva o no.
Entre maig i agost es van fer 41 serveis i es va preguntar en tots 41.
Tots van acabar amb una valoració general positiva.
Les converses van ser diferents i els clients no van destacar necessàriament el mateix. El que compartien era aquella valoració general: durant tot el període analitzat no en va aparèixer cap de negativa en les converses posteriors al servei.
Durant la pràctica va aparèixer, a més, una cosa que no s’havia previst com a indicador.
Alguns clients van començar a disculpar-se espontàniament quan arribaven uns minuts tard a recollir el gos.
No hi havia cap registre previ d’aquest comportament ni es va començar a comptar després. Cridava l’atenció perquè sorgia sense que es demanés i abans no era habitual observar-lo.
No constitueix una mètrica.
Sí que es va interpretar com un senyal de com estava evolucionant la relació. Qui prestava el servei mantenia informat el client i alguns clients semblaven sentir també la necessitat d’informar quan eren ells qui alteraven el que s’havia acordat.
Límits
Les 41 valoracions corresponen a tots els serveis d’aquells mesos. Dins de l’activitat analitzada no es va triar només una part dels casos per descriure el resultat.
Això no converteix el procediment en un mesurament estandarditzat de la satisfacció.
Les preguntes variaven lleugerament amb la conversa i no hi havia una escala numèrica. La classificació com a positiva o no positiva es feia després, a partir de les respostes obertes.
Tampoc no tindria sentit atribuir tota aquesta valoració únicament a la comunicació.
El client rebia un servei complet: s’havia tingut cura del seu gos, se l’havia alimentat, se l’havia tret a passejar i se l’havia atès segons les seves necessitats. La informació formava part d’aquella experiència abans, durant i després, però no era tota l’experiència.
En les disculpes pels retards, l’abast és encara menor. No hi ha una comparació quantitativa entre abans i després. Es recull com una observació de la pràctica que va resultar inesperada.
El perfil econòmic d’una part de la clientela ajuda a entendre certes expectatives d’atenció i discreció, però el problema anava més enllà d’aquest perfil. Quan algú delega una cosa que li importa, també ha de passar per un temps en què no pot comprovar per si mateix com està anant. Resoldre bé la tasca no elimina aquesta part de l’experiència.
La pregunta que queda oberta
El cas deixa dues qüestions obertes.
La primera és quina part de la confiança venia de la bona cura i quina part de no haver hagut de comprovar constantment que algú se n’estava ocupant.
La segona apareix quan s’intenta anar més enllà: què hauria de conservar aquest sistema d’informació per continuar generant aquesta tranquil·litat quan augmenti el nombre de relacions que ha de mantenir.