Com competeixes per un lloc de treball quan l’experiència que s’espera és precisament la que encara no tens?
Dos professionals volien deixar els seus sectors i entrar al mercat immobiliari d’alt valor de la Cerdanya. Un venia de l’àmbit esportiu i educatiu; l’altra, de l’administratiu i comptable.
El canvi tenia una motivació econòmica clara. Determinats llocs de treball comercials del sector permetien accedir a un nivell d’ingressos variable molt superior al de les seves feines anteriors.
També hi havia un desavantatge evident: cap dels dos no tenia experiència immobiliària ni una xarxa professional prèvia a la comarca.
Això no es podia corregir abans de presentar-se a una empresa. La qüestió era decidir quin pes tenia realment i què es podia fer amb tota la resta.
Situació
El mercat local atreu perfils procedents de zones amb una activitat immobiliària elevada, alguns amb experiència prèvia, cartera comercial o contactes desenvolupats durant anys.
Els dos candidats competien des d’una altra posició.
Les seves trajectòries podien contenir capacitats útils per a la venda, la relació amb clients, l’organització o el seguiment, però un currículum convencional obligava l’empresa a fer tota sola aquesta traducció. També deixava sense respondre una pregunta força bàsica: per què algú que venia d’un altre sector volia entrar ara a l’immobiliari i per què hi podia funcionar.
Més endavant es va confirmar una altra cosa que ajudava a entendre el context. Les condicions econòmiques d’aquest tipus de llocs de treball atreien un volum important de candidats i les empreses descartaven ràpidament els perfils que no justificaven prou bé el seu encaix.
No es podia fabricar l’experiència que faltava. Sí que es podia canviar el que una empresa veia abans de decidir si valia la pena conèixer-los.
Pregunta de treball
La hipòtesi era que el problema no consistia només a no haver treballat abans en una immobiliària.
També hi havia un problema de lectura.
Presentats amb un currículum convencional, tots dos apareixien principalment com dues persones que volien abandonar el seu sector. La informació rellevant hi era, però no estava organitzada a partir de la pregunta que es feia qui contractava.
La pregunta va passar a ser:
Què necessita veure una empresa per considerar algú interessant per a una feina comercial abans que ho pugui demostrar treballant?
Això exigia assumir una limitació. Cap presentació no els convertiria en candidats amb experiència prèvia. La feina consistia precisament a aconseguir que aquesta absència no anul·lés d’entrada la resta del perfil.
Base de la decisió
La feina va partir de les seves trajectòries reals, de les capacitats que podien traslladar al nou context i del funcionament del mercat al qual intentaven accedir.
No es va buscar construir una versió més espectacular de cap dels dos. Calia identificar quines parts de la seva experiència podien tenir sentit per a una empresa immobiliària i explicar-les des d’aquí.
El perfil que venia de l’àmbit esportiu i educatiu també es podia llegir des de la relació interpersonal, l’adaptació a persones diferents i la feina orientada a objectius. L’administratiu i comptable aportava una altra combinació d’ordre, seguiment i relació amb processos econòmics.
El context també importava. En un mercat amb operacions de valor elevat, la persona que ven no només transmet informació sobre una propietat. Ha de mantenir converses en què intervenen la confiança, la capacitat d’interpretar el client, el seguiment i la capacitat de gestionar decisions econòmicament rellevants.
La pregunta no era si les seves feines anteriors eren immobiliàries. No ho eren.
Era què demostraven sobre la manera com podien treballar dins d’aquell sector.
Decisió i intervenció
Durant aproximadament 72 hores es van reconstruir tots dos perfils i es va preparar una candidatura específica per a cada empresa.
Les cartes no intentaven amagar el canvi professional. El situaven al centre i el justificaven.
En lloc d’utilitzar l’experiència anterior com una llista d’antecedents, es va reorganitzar com a evidència de capacitats que podien tenir valor en un lloc de treball comercial. Cada candidatura havia de permetre entendre de seguida d’on venia la persona, per què volia fer aquell canvi i què oferia tot i no poder presentar encara resultats immobiliaris.
Els correus es van enviar a una agència per candidat.
En tots dos casos van passar aproximadament 24 hores entre l’enviament i la trucada de l’empresa. Cada procés va continuar amb dues entrevistes: una primera conversa per conèixer-se i una segona de confirmació.
Tots dos van ser contractats.
Aquell resultat tancava la primera part de la feina, però n’obria una altra de diferent.
Un cop dins del sector, la pregunta ja no era com aconseguir que una empresa els permetés demostrar la seva capacitat. Era com augmentar les seves possibilitats quan aquella capacitat es començava a posar a prova cada dia.
Una segona intervenció
L’activitat comercial introduïa una limitació que, des de fora, tenia menys importància: el temps.
Preparar una interacció podia exigir localitzar informació sobre un possible comprador, revisar-ne el context, ordenar el que s’havia trobat i deixar-ho a punt per consultar-ho abans d’una trucada o una visita.
Fer-ho manualment ocupava habitualment entre vuit i deu minuts.
Pot semblar poc fins que es multiplica per diversos clients, s’intercala amb desplaçaments i ha de conviure amb una agenda que canvia al llarg del dia.
La segona intervenció va consistir a desenvolupar un flux de treball amb n8n i intel·ligència artificial que recopilava i estructurava automàticament informació pública rellevant sobre un possible comprador: interessos, trajectòria, referències disponibles i elements útils per entendre millor el context de la conversa.
No generava la relació amb el client.
Preparava millor el terreny on s’havia de produir aquella relació.
Què es va observar
La primera intervenció va acabar amb la contractació de tots dos professionals.
Des d’aleshores, tots dos han continuat treballant al sector. Prenent com a referència la distribució salarial publicada per l’INE, les seves nòmines els han situat de manera sostinguda dins del tram alt de remuneració dels assalariats a Espanya.
En determinats períodes, tots dos han arribat també al decil salarial superior.
Expressar-ho així permet fer-se una idea de la progressió econòmica que va motivar inicialment el canvi de professió sense publicar les quantitats concretes percebudes. Tampoc no es detalla quan es produeixen aquests màxims: relacionar-los amb determinats moments d’activitat permetria extreure informació comercial que no cal per entendre el projecte.
En la segona intervenció, el canvi que es podia mesurar més directament va aparèixer en el temps de preparació.
Prenent com a referència les marques horàries habituals del flux de treball (des que sorgeix la necessitat de generar o reunir la informació fins que queda a punt per enviar-la o utilitzar-la), una tasca que requeria aproximadament entre vuit i deu minuts va passar a ocupar al voltant d’un minut i mig.
L’eina no va quedar congelada després del desenvolupament inicial. S’hi han fet ajustos puntuals a mesura que han aparegut noves necessitats dins de la pràctica comercial.
El resultat no és que una màquina hagi substituït una part del venedor.
És que una part mecànica de la feina ocupa força menys espai abans que comenci la part que no es pot resoldre mecànicament.
Límits
En vendes hi ha un problema d’atribució difícil d’eliminar.
Una contractació no depèn només d’una candidatura. Després hi intervenen les entrevistes, les necessitats internes de l’empresa i la impressió que fa la persona. De la mateixa manera, en els resultats posteriors hi intervenen la capacitat comercial, les operacions disponibles i el comportament del mercat.
Això no impedeix avaluar la intervenció a partir d’allò per a què es va dissenyar.
La primera part buscava convertir dos perfils inicialment poc favorables en candidatures que es tinguessin en consideració. Totes dues van rebre resposta en aproximadament 24 hores, van superar dues entrevistes i van acabar en contractació.
La segona buscava reduir el temps d’una tasca repetitiva de preparació. L’interval va passar d’aproximadament vuit o deu minuts a prop d’un minut i mig.
La progressió econòmica posterior permet comprovar que el canvi professional va aconseguir allò que inicialment el motivava. El que no té gaire sentit és intentar assignar retrospectivament quin percentatge d’aquesta progressió correspon a cada decisió, eina, capacitat individual o operació.
La pregunta que queda oberta
Si cada vegada podem automatitzar millor tot el que passa abans de parlar amb un client, quina part del resultat continuarà depenent precisament d’allò que no sabem automatitzar: tacte, criteri i empatia?